En la música hi ha dies en què sembla que els astres s’alineen i es produeixen autèntics miracles. Una cosa així va succeir dissabte passat durant el seoon concert del Sol Post a s’Oli Fest, que va comptar amb dos grans estrelles sobre l’escenari: l’extraordinari pianista de fama internacional Joachim Kühn, que amb 79 anys va voler oferir un últim recital davant el públic eivissenc després de la seua anunciada retirada a París, i el jove vibracionista local Andrés Coll, que als 23 ja ha aconseguit gravar i ser apadrinat per aquest mestre, a més de ser declarat amb unanimitat com una promesa mundial.

L’encanteri que es va produir durant el recital va ser més enllà de la musicalitat i l’harmonia; es va traduir en el gest, la passió, l’akelarre i la interpretació sense fre, on l’electricitat del cos es converteix en part indispensable de l’espectacle; en dièresi de la música. Veure’ls tocar junts, al costat també del marroquí Majid Bekkas al guembri (instrument tradicional de tres cordes) i el francès Ramón López a la bateria, va demostrar que tots dos intèrprets, des de la visió de la música que projecten, són ànimes bessones, encara que els separi més de mig segle de distància.

Joachim Kühn sacseja com un púgil el teclat del gran piano de cua Steinway and Sons, portat especialment des de Barcelona per a l’ocasió. Es contorsiona, encongeix, retorça, somriu, estreny la mandíbula, amenaça amb les dents com una fera a punt d’atacar i sua… Com si en lloc d’interpretar, aquest enorme músic declarat set vegades millor pianista d’Europa, practicàs la lluita lliure.

Andrés Coll comença contingut, fins que de sobte algú encén un interruptor invisible i comença a colpejar la marimba amb els quatre martells –abans de la irrupció d’Andrés no podíem sospitar que aquest instrument, a priori anodí i gregari, pogués interpretar-se com un bateria de heavy metal–, amb tal profusió de gestos i vigor –sempre al servei de l’instrument–, com si ballés pagès al mateix temps, que és una cosa que a més exerceix com a catedràtic en la matèria. Ho va demostrar, per cert, en una part del concert, amb un virtuosisme i una velocitat a les castanyoles, en competició amb el bateria Ramón López, mai vists des dels temps del gran ballador Joan Cantó de Sant Josep, inventor dels testets (sort de castanyoles fetes amb trossos de maó).

Qui hauria pogut imaginar que un instrument tradicional eivissenc albergués vida més enllà del pur folklore, fusionant-lo amb el jazz al costat dels més grans instrumentistes del gènere?

Tot això, i molt més, descriu la màgia que es va encendre el dissabte en el transcurs d’un concert irrepetible, que els que van tenir oportunitat de gaudir difícilment oblidaran, i que bateja definitivament l’escenari exterior del recinte de Caló de s’Oli com un lloc on poden ocórrer coses grans i meravelloses. Va haver-hi, també, un blues extraordinari de Bekkas, que té una veu impressionant per a la música tradicional del seu país, i solos de bateria i complicitats amb Coll del gran Ramón López, que és una altra primera figura del jazz.

Dos hores de recital, en definitiva, que marquen un abans i un després en el recinte de Cala de Bou i que també suposen el gran colofó a la carrera del tècnic de Cultura de l’Ajuntament de Sant Josep, Gerardo Marín, organitzador d’aquest esdeveniment insòlit que el fa sortir per la porta gran cap a la seua jubilació, deixant el llistó molt alt. A Gerardo li va donar les gràcies amb sentides paraules, merescudes, la nova regidora de Cultura, María José Ríos. Després li va lliurar un ram de flors, al qual va seguir un sonor aplaudiment per part del públic que va omplir aquest singular espai. Senzillament apoteòsic.

A continuació, una galeria amb imatges de Joan F. Ribas: