Tots els que alguna vegada el varen veure actuar en un Sant Pepe Rock o en qualsevol altre concert a l’illa amb el seu primer grup, Harmònica Coixa Blues Band, segur que no l’han oblidat. No sols perquè era un astre tocant l’harmònica i un autèntic pioner del blues al nostre país, sinó perquè cridava l’atenció veure a un músic sobre l’escenari en una cadira de rodes, projectant tal força com artista. Víctor Uris, el gran músic mallorquí, ha mort a Palma, als 66 anys, deixant enrere una petjada musical inesborrable.

La comunitat artística balear ha rebut amb gran pesar la notícia i els missatges de condol i enaltiment del seu llegat s’han fet virals durant aquesta tarda. Uris es va enamorar del blues de molt jove, quan va caure a les seues mans un disc dels llegendaris Sonny Terry & Brownie McGhee, Drinking in The Blues, i va començar a provar amb l’harmònica. La música va acabar donant-li ales, quan, el 1975, a causa d’un mal cop, es va quedar confinat en una cadira de rodes. Deia que la música, des de llavors, s’havia convertit en la millor medicina.

Harmònica Coixa Blues Band es va assentar definitivament el 1985, sent una de les bandes pioneres del país en aquest gènere, juntament amb altres com la Tonky Blues Band de Madrid o la Dolphin Blues Band de Bilbao. El 1987 varen gravar un primer single en directe a l’Auditori de Palma, durant un concert del Festival de Jazz, i un any més tard varen llançar el seu primer àlbum homònim, una veritable peça de col·leccionista, en el qual varen col·laborar artistes com Erroll Woiski, Deborah Carter i Joan Bibiloni.

El 1991 el grup va publicar el seu segon àlbum, Walkin’ Blues, amb una formació composta per Víctor Uris (harmònica), Vicenç Caldentey (guitarra), Alfons de la Serra (guitarra), Montse Pratdesaba ‘Big Mama’ (veu), Toni Reynés (baix) i Sebastià Catany (bateria).

La banda es va dissoldre el 1994 i Uris es va enrotllar llavors en un un trio de blues amb Big Mama i el guitarrista Amadeu Casas. Amb ells va gravar l’àlbum El blues de la inflació i dos anys més tard varen publicar el segon, El blues de l’ombra blava, que va ser un gran èxit. El grup es va mantenir fins el 1998 i aquest any encara varen fer de teloners de Van Morrison, en els dos concerts que va oferir a Palma.

El seu primer treball en solitari, De lado a lado, va arribar el 2002, amb una llista de col·laboradors entre els quals figuraven Pau Donés i Daniel Higiénico, entre altres. Li ho va produir Pepe Milán. Al llarg dels anys, va compartir escenari i estudi amb Antonio Vega, Johnny Copeland, Kevin Ayers, Phil May Band, Joan Bibiloni, Max Sunyer, Salvador Font, Andreu Galmes, Tomeu Penya, Lorenzo Santamaría, Toni Pastor, Concha Buika…

En aquests últims anys ha continuat tocant i ha ensenyat a nous armonicistas, com Miquel Gomila, de Blues Beer Band, on també va tocar fins a la seua mort, el 2020, el baixista Toni Reynés, company a Harmònica Coixa. Aquesta formació és habitual de Can Jordi Blues Station, per on sol passar tots els anys.

El 2018, el cineasta Javier Pueyo li va dedicar un documental, ‘Víctor Uris, els camins del blues’, en el qual també varen participar artistes com Errol Woiski, Big Mama, Miquel À. Sancho i Ferran Pereyra.

Va ser, sens dubte, un personatge únic, que va calar molt profund entre els aficionats de tot Balears. Descansi en pau.