Ahir al capvespre, una representació molt àmplia de la comunitat de músics eivissencs es va concentrar, amb emoció i expectatives de viure un esdeveniment històric, al recinte exterior de l’Auditori Caló de s’Oli, en el marc del Sol Post a s’Oli Fest que impulsa l’Ajuntament de Sant Josep. Tal vegada va ser la nit en què més artistes locals del rock, el folk i el blues es varen trobar en un mateix lloc.

A l’escenari anava a pujar una llegenda de la guitarra com Larry Campbell, que va acompanyar a Bob Dylan durant gairebé una dècada, i a altres artistes excepcionals com Levon Helm, Paul Simon, B. B. King, Keith Richards, The Black Crowes, Willie Nelson, Sheryl Crow o Little Feat. Es sumarien a ell la seua dona i també guitarrista i cantant Teresa Williams, amb un currículum artístic gairebé igual de llarg, en exercir durant dècades com a corista de figures com Mavis Staples, Emmylou Harris, Hot Tuna, Jackson Browne, Phil Lesh o Bob Weir, i dos músics igualment excepcionals en la base rítmica: el baixista Brandon Morrison i el bateria Justin Guip.

Foto: Joan F. Ribas

Els primers que van arribar a Cala de Bou quan encara s’estaven realitzant les proves de so (van concloure una hora abans del concert perquè els artistes van aterrar aquella mateixa tarda a Eivissa), de seguida es van adonar que, efectivament, s’aveïnava un esdeveniment extraordinari. Campbell va provar una Fender Telecaster elèctrica de color encarnat, Made in Japan, propietat de la cantant Montse Llaràs; una preciosa acústica Guild que pertany al bluesman britànic Albert Cooper i que Miquel Prats, l’organitzador del concert al costat de l’Ajuntament de Sant Josep, custodia fins a la seua pròxima visita a l’illa, així com una mandolina i un violí que Campbell es va portar amb ell. La mandolina la aniria alternant amb la pròpia Teresa Williams, que, com ell, domina diversos instruments.

Brandon Morrison va ajustar el so del Fender Precission Bass, desgastat i vintage, que Dennis Herman treu a l’escenari en les ocasions especials, i Justin Guip va usar una bateria DW (Drum Workshop) de purpurina daurada, propietat de MP Music, l’empresa de Miquel Prats que es va ocupar del so i la il·luminació, amb Pep Prats ‘Beneton’ com a tècnic. Per descomptat, també varen provar les veus, part essencial del seu espectacle de folk americà, amb tots els subgèneres principals, que oferiria la banda hipnotitzant al públic, inclòs aquell que es va acostar a la riba de Caló de s’Oli atret per l’aura d’èpica musical que envolta a Larry Campbell i Teresa Williams, però que no els havien escoltat mai. Les de tots dos protagonitzarien el recital, però també acabaria destacant la del baixista Morrison, cosa que demostra que, als Estats Units, els músics més grans no sols són virtuosos del seu instrument, sinó que també cuiden, eduquen i manegen la veu per a enriquir enregistraments, repertoris i directes.

Foto: Joan F. Ribas

El concert es va iniciar amb una última espurna  de llum en l’horitzó crepuscular de la badia. Campbell de negre rigorós (camisa, texans i botes camperoles), amb la cabellera platejada, es va aferrar a la Telecaster bordeus, i Williams, amb un top rosa de serrells, tirant únicament de veu. Els dos solos varen arrencar amb ‘Let Us Get Together’, un vell tema de rag, amb la característica melodia sincopada, obra del reverend Gary Davis, que van interpretar a l’estil de Nova Orleans. Com si sonés en ple Mardi Grass. La cançó, emotiva i intensa, forma part de l’àlbum, Live at Levon’s, que van gravar a l’estudi de Levon Helm, a Woodstock (Nova York), durant dos jornades del 2019 i que ha vist la llum enguany. Tota una declaració de principis, que ja va establir els fonaments d’un recital on tot sonava amb una finor i una perfecció extremes, sense una sola nota de més o fora de lloc.

Del rag, ja amb la resta de la banda sobre l’escenari, van saltar al rhythm and blues, amb pinzellades de blues del Delta, rockabilly i funk, a través de ‘Surrender to Love’, una de les cançons principals del primer àlbum homònim de la parella, publicat el 2015, que també està inclòs en el directe de l’estudi de Levon Helm. Van continuar amb un tema clàssic de country, ‘You’re Running Wild’, compost per The Louvin Brothers en els anys 40.

Preciosa la balada següent, anomenada senzillament ‘I Love You’, tal com la va presentar el propi Campbell. Un tema compost per la cantant de Nashville (Tennessee), Julie Ann Miller, esposa i companya d’escenaris del cantant Buddy Miller, bons amics del clan Campbell. ‘That’s the Way You Make Me Feel’, un altre tema de Campbell, va tornar al terreny del folk amb Teresa Williams a plena potència de veu, sostinguda pels cors de Larry i Brandon. Va posar especial èmfasi el guitarrista en presentar ‘Darlin’ Be Home Soon’, tema compost en els 60 pel seu amic de Greenwich Village John Sebastian, amb el qual encara continua tocant de tant en tant i que va fundar el popular grup The Lovin’ Spoonful.

Amb ‘Angel of Darkness’ es va arribar a un dels primers moments cim del concert. Increïblement emotiu aquest rock creat per Larry Campbell i el seu amic Jorma Kaukonen, guitarrista i compositor de Jefferson Airplane primer i Hot Tuna després, i que és un dels temes centrals del recent disc de la parella. Després va arribar ‘Caravan’, sorprenent versió del standard de jazz instrumental de Duke Ellington.

‘Midnight Highway’, una altra balada increïble que Teresa Williams va brodar a la veu, va portar l’espectacle al seu zenit, quan per fi van interpretar una cançó de Levon Helm, ‘Poor Old Dirt Farmer’, personatge essencial en la carrera de tots dos artistes. El tema forma part de Dirt Farmer, el cinquè àlbum d’estudi del famós músic de The Band, produït pel propi Larry Campbell, al costat de la filla de Levon, Amy Helm. Amb ell van obtenir el Grammy al millor disc de folk americà, el 2008. Dos anys més tard rebrien el segon, millor àlbum d’americana, per Electric Dirt. Va ser la primera cançó amb Campbell al violí, que va enllaçar amb un impressionant i prolongat solo, en el qual el músic va tornar a retratar-se com un veritable mestre en tots els instruments que toca. Li van faltar, per exemple, el banjo i la Pedal Steel Guitar.

‘Long Black Veil’, el clàssic del country que va popularitzar Johnny Cash i que també va versionar The Band en el seu primer i històric àlbum, Music From Big Pink, va exercir de transició per a un altre instant impressionant: ‘When I Stop Loving You’, l’única cançó en la qual Campbell va portar tot el pes vocal, composta per ell mateix, i que va tornar a commoure al públic. Així vàrem arribar al final del repertori, amb un impressionant góspel amb el qual Teresa Williams va tornar a deixar sense alè als presents: ‘Keep Your Lamp Trimmed and Burning’, també del reverend Gary Davis, tancant el cercle. Abans que ells la van cantar gent tan important com Blind Willie Johnson, Hot Tuna o, més recentment, Derek Trucks & Susan Tedeschi. Senzillament espectacular.

Com el públic va aplaudir amb molta força i va sol·licitar un bis, la banda va tornar a pujar a l’escenari sense fer-se pregar, dedicant-li l’últim tema a Miquel Prats, Botja, que quan es va assabentar que feien una gira per Espanya va moure cel i terra per a aconseguir que actuessin a l’illa. La cançó escollida va ser un clàssic del folk americà, ‘Oh, Sweet Mama’, que Bill Coix i Cliff Hobs varen compondre i gravar a duo en els anys 30 i que posteriorment Grateful Dead i el propi Levon Helm varen tornar a batiar com ‘Deep Elem Blues’.

Després d’un esdeveniment privat aquesta nit, demà viatjaran a Galícia, on oferiran els seus dos últims concerts per Espanya al Nàutic d’O Grove. Després tornaran als Estats Units, on giraran durant mesos al costat de l’excepcional guitarrista Tommy Emmanuel.

Efectivament, la d’ahir va ser una nit màgica. No sols per la qualitat de les cançons i l’originalitat de les versions, sinó pel feeling transmès per tots i cadascun dels músics. Els guitarristes presents, van quedar impressionats pel fingerpicking de Larry Campbell, la seua tècnica a la guitarra, usant una pua en el dit polze i descomponent els acords per interpretar ritme i melodia al mateix temps. Els cantants que també hi eren, amb la qualitat de Teresa Williams i dels cors; els percussionistes amb la precisió i severa austeritat de Justin Guip, també bateria de Hot Tuna, que no va donar un cop de baqueta més del que es requeria, i els baixistes amb l’espectacular manera de tocar de Brandon Morrison i els seus acompanyaments vocals. Un bon número d’ells, encara aclaparats, van comentar després del concert que mai havien vist un recital com aquest a l’illa. Va ser meravellós.

A continuació una galeria amb més imatges de Joan F. Ribas: