Si vas passar l’adolescència gaudint amb els teus amics pels bars i pubs del West End, allà pels noranta, coneixes ben bé el nom de Chris Lee. Per tots qui el vàrem veure tocar mil vegades aquelles nits de festa plenes de gent, era com un déu de la guitarra, una llegenda que emergia entre el fum del tabac. Un anglès baixet i fibrós que gairebé sempre actuava tot sol, amb una llarga cabellera i a pit descobert, armilla descordada, vaquers ajustats, botes camperoles, barret vaquer i un collaret d’indi siux. Quan agafava la guitarra i tocava algun tema de Jimi Hendrix, semblava que levitava.

Al llarg de la seua vida, Chris Lee ha passat diverses dècades tocant als escenaris eivissencs, però també ha actuat a llocs tan dispars com Munic, el Japó, Los Angeles o Anglaterra, i ha compartit taules amb artistes consagrats, com Jimmy Page, Robert Taylor, Ron Wood, Eric Burdon o Javier Vargas. Durant l’etapa a Eivissa, vam poder veure’l amb Blues Dave, Jon Michell, Norberto Rodríguez, Esteban Cabezos, Victor Gressely, Dennis Herman i tants altres. A Sant Josep va actuar al memorial ‘Dave on my mind’ i a Formentera també es va fer un nom, gràcies a participar al Festival de Guitarres que organitza Eky Hoffmann.

Després d’anys desaparegut, sense tenir notícies d’ell, ahir vàrem tenir el privilegi de tornar a escoltar-lo i va ser apoteòsic. Una altra d’aquestes tardes insòlites que sorgeixen a Can Jordi Blues Station, que ens deixen amb un somriure d’orella a orella i ens reconcilien amb aquesta illa saturada i esgotada, on ja sembla que la màgia no té cabuda.

Com tots els dimarts, estava prevista la jam session ‘Ca-tu-fas Blues?’, on sol intervenir un grup eclèctic de músics (n’hi ha que estan de vacances i també altres locals, que aprofiten el dia de lliurança per a continuar fent música). Ahir, però, va ser diferent. A primera hora de la tarda va aparèixer Javi Roig, el percussionista de Fuel Pressure Regulator, amb la bateria negra, acompanyat del propi Chris Lee, amb la vella i desgastada Fender Stratocaster blanca dels anys seixanta de sempre, i el mestre Dennis Herman, amb el baix. Quan va saber la que s’estava armant, Vicent Jordi ho va tenir clar: “avui es munta fora”, en lloc de celebrar la jam davall el porxet, com sol ocórrer tots els dimarts. I tampoc va ser una jam; sinó una festa amb aquests tres músics com a protagonistes, que van detonar una càrrega de blues i rock que va deixar als presents atònits per la intensitat desplegada.

Puntejos i bendings salvatges de Chris, versions molt personals de temes clàssics interpretades amb la veu presa per l’emoció, filigranes constants al baix d’un Dennis Herman realment inspirat i Javi Roig, que s’està erigint com el nou fabricant de miracles musicals a l’illa, deixant xopada la samarreta per l’energia desplegada. Per l’últim tram de l’improvisat xou, va cedir les baquetes a Joan Carles Marí, que, com els altres músics, també va oferir una exhibició. Un dels temes finals va ser una emocionant versió de ‘With a Little Help from My Friends’, tema que van compondre Lennon i McCartney per a l’àlbum Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band i que després Joe Cocker va convertir en una balada meravellosa i banda sonora de la sèrie ‘Aquellos maravillosos años’, una altra icona per tots els que rondam la cinquantena, ja sigui per dalt o per baix. El públic gairebé es va posar a plorar de l’emoció. Hi ha dies en què els músics sembla que tenen ales i ahir va ser un d’ells.

Foto: Xescu Prats

No obstant això, tan insòlit va ser el concert com la seua intrahistòria. Chris Lee portava tres anys sense agafar una guitarra. Fa algun temps va decidir marxar-se a Anglaterra, per a refugiar-se a casa del seu germà i tractar de passar pàgina a la vida desordenada que portava a Eivissa i que podia costar-li la salut. La música també va quedar apartada.

Javi Roig el va convidar a passar unes setmanes a ca casa aquest estiu i li va demanar que portés la guitarra, la mateixa Fender Stratocaster pàl·lida amb la qual cavalcava pels escenaris d’Eivissa com si muntés un poltre desbocat. Ja a Eivissa, van assajar junts mitja hora i Chris es va desesperar. Els dits no volaven com antany. Javi li va dir: “Ho deixem per avui i demà tornem a internar-ho”. A la segona, Chris va recuperar d’un cop tota l’habilitat.

Chris i Javi són vells companys d’escenari. Es van conèixer en la dècada del 2000, tocant amb Putumayo Project, la banda del fantàstic músic holandès Rick DeVito, que actuava al bar Putumayo de Sant Antoni, al carrer que baixava a Cala Gracioneta, passat l’hotel Stella Maris. Era un lloc d’aquests on la màgia musical fluïa gairebé diàriament i mai sabies el que allí podia ocórrer; el Can Jordi de llavors. Rick cantava, Chris tocava la guitarra, Javi la bateria, Thom Voss el baix i Alex O’Brien els teclats. Era un grup potentíssim i unit, gràcies a la cola que proporcionava la personalitat exigent i carismàtica de Rick, del qual tots van aprendre una barbaritat. Durant una temporada, Chris va marxar a l’aventura americana, formant una super banda de blues per a fer el circuit estatunidenc. En aquella època, el va substituir l’actual guitarrista de Fuel Pressure Regulator Andy Holdstock. Però arribat el moment de renovar el visat, les autoritats no li ho van permetre i va haver d’abandonar la banda, tornant a l’illa.

Rick DeVito, de nom real Erick Hogendorp, va ser un cantant holandès que va triomfar a Rotterdam i tot el país des de la dècada dels anys setanta, amb bandes de soul i funk com Frozen Frogs i The Frog. A la fi dels vuitanta va iniciar una carrera en solitari amb la qual també va gravar innombrables èxits, fins i tot a llocs més enllà dels Països Baixos, com Alemanya o Escandinàvia. Coincidint amb una malaltia cardíaca, es va traslladar a Eivissa, on va viure fins a la seua mort, en 2018. El cor no va poder acabar amb ell, però si un càncer que el va consumir i que va sorgir després que les autoritats li tanquessin el Putumayo. Javi Roig encara es recorda d’aquell dia en què Rick i ell, juntament amb altres músics, van anar a acomiadar-se quan agonitzava a l’UCI. Allí van tocar per a ell en acústic, sense que ningú de l’hospital els hi impedís, i li van fer una última abraçada al cos consumit del músic. Va morir l’endemà.

Ahir a Can Jordi, Chris va tornar a actuar a pit descobert, com sempre. Sobre l’estèrnum, un penjoll amb una gran pedra turquesa. La mateixa que li va lliurar Rick abans de morir i que ara llueix com un talismà. Tal vegada està relacionada amb el seu canvi de vida i el renaixement com a ésser humà. Qui ho sap?

Esperem que aquest concert no sigui l’últim en aquesta escapada a Eivissa i que Chris, al costat de Dennis, Javi, i tal vegada algun altre músic de l’illa, encara ens regalin una altra tarda de blues i rock com la que vam viure ahir. En tot, cas, gràcies per una tarda inoblidable!

A continuació, una espectacular galeria de fotos de Joan F. Ribas: