No va ser una festa sinó una festassa. ‘Sant Josep és Música’ i el ‘III Rock Island Festival’, organitzats per l’Ajuntament de Sant Josep i l’Associació Cultural Great River Road, van convocar a una multitud el passat cap de setmana, malgrat el vendaval que a primeres hores del matí del dissabte amenaçava amb tombar l’esdeveniment. Finalment, encara amb una mica de vent, els concerts van començar i només es van veure afectats algunes parades del mercat d’artesans. Els grups van pujar a l’escenari i van poder actuar amb un so potent i cristal·lí, que va posar a ballar a tal vegada dos mil persones al llarg del cap de setmana, encara que ningú sap amb certesa la quantitat. El recinte exterior de l’Auditori Caló de s’Oli, en tot cas, va estar abarrotat per moments.

Caló de s’Oli, al inicio del evento. Foto: Xescu Prats

A primera hora del matí, les proves de so van haver de retardar-se hora i mitja a causa del mestral, que colpejava l’escenari per la rereguarda, des de la mar, i es colava pels micros. A poc a poc, va anar amainant i canviant de direcció i a les 11.30 hores es va començar a provar. El tècnic de so, Pep Prats Beneton, va accelerar el ritme i només es va produir un retard de mitja hora a l’inici dels concerts, temps que es va anar recuperant al llarg de la jornada. Per aquest moment, ja estava tot muntat, inclòs fins a l’últim detall de l’equip de so i il·luminació de MP Music Eivissa, que va sonar increïble, i també les parades de vinils arribades de Mallorca, que van tenir un retard de tres hores al ferri a causa del mal temps.

Food Trucks. Foto: Xescu Prats

Hi havia nou caravanes de menjar de carrer de qualitat, organitzades eficaçment per Gerard i Jorgelina de l’empresa Fun & Trucks, que van treballar sense descans durant tot el dia, i diverses parades d’artesans, que es van incrementar el diumenge quan va amainar el vendaval. Entre el públic, rockers de tota casta, però també famílies amb nens i un parell de dotzenes de desplaçats de la península especialment per a l’ocasió. Es va ocupar d’omplir de música fins a l’últim racó de Caló de s’Oli el dj Ric Jazzbo, que va imposar el ritme contundent que acabaria marcant tot el festival, tant abans dels concerts com durant les pauses entre els grups. Un treball molt fi el de Ric Jazzbo.

El dj Ric Jazzbo. Foto: Xescu Prats

El programa de concerts del III Rock Island Festival, el plat fort de la festa, va començar amb el grup eivissenc Vudu Delta, que va sonar sobre l’escenari com si portessin trenta anys tocant junts, amb arranjaments musicals molt treballats i un so espectacular. Vudu Delta és, d’entre les bandes recents que han sorgit a Eivissa, una de les que més han rodat pels escenaris de l’illa. Parteix de la música americana d’arrels, amb cançons que oscil·len entre el blues, el rock, el soul i el folk. Temes cuinats per ells mateixos, que a més interpreten en espanyol. José David Cruz (veu i guitarra), Sophie Princic Bell (cors), Adrián Nievas (guitarra), Luis Iglesias (baix) i Carlos Lemmi (bateria) es van sortir sobre l’escenari. La banda es troba a punt de llançar al mercat el seu primer disc, així que els aficionats al bon rock and roll de l’illa ja esperen ansiosos.

Després d’aquest primer assalt, que va injectar calor al públic en la freda tarda malgrat el sol, li va arribar el torn a Fat Gumbo Bradley, el trio eivissenc de swamp blues que va fer el que millor sap: gaudir com a nens sobre l’escenari, deixar-se litres de suor i contagiar l’entrega i l’entusiasme al públic, que es va llançar a la pista empès per la seua alegria. L’impressionant escenari de Caló de s’Òli, amb les ones estavellant-se contra les roques de la riba com a teló de fons, va volar durant hora i mitja als pantans de Lousiana i Nova Orleans, a través de temes calents, rítmics i ballables de Tab Benoit, Buddy Guy, Dr. John… Els seus tres components, en definitiva, són un valor segur per pujar la temperatura a una festa: Soulman Sal (veu i guitarra), David Mascaró (baix) i Jordi Juan (bateria). Extraordinaris els tres.

Van tancar el programa de concerts de la primera jornada els alacantins The Empty Bottles, amb una actuació de potent rock americà, amb el qual han triomfat per escenaris de tot el país, inclosa una sessió a Can Jordi que encara roman a la retina dels qui van tenir l’oportunitat de gaudir-la fa alguns anys. El seu espectacle, rotund i canyer, amb temes propis i versions de grups mítics dels 60, 70 i posteriors, va estar esquitxat de blues, country i soul. Reminiscències de The Allman Brothers, Grateful Dead, The Black Crowes, Little Feat… El quintet el van formar Toni Miles (veu), Pepe Delgado (guitarra), John Arias (bateria), Juanjo Domenech (baix) i Bruno Gallego (teclats). A més, a la zona de marxandatge van poder adquirir-se vinils del seu LP ‘Navajo Motel’ (2012) i cd’s de ‘Love, Peace & Chicken Grease’ (2016). Els Empty Bottles, en definitiva, van ser pura festa.

La jornada va concloure amb la projecció de la pel·lícula ‘Janis: Little Girl Blue’, de Amy Berg (2015), a l’auditori interior de Caló de s’Oli.

Segona jornada: The Bo Derek’s rebenten l’escenari

El batería de The Bo Derek’s, Rufus El Guarro. Foto: Xescu Prats

El diumenge, encara amb una mica de vent i fred, la jornada va arrencar amb molt d’ambient i les grades plenes des del primer concert. Els aficionats als vinils es van emportar un bon assortiment des de primeres hores, de seguida es van formar cues enfront dels llocs de pizzes, ‘hot dogs’ i altres plats, i els artesans van tenir un dia intens de treball.

Betterman DJ. Foto: Xescu Prats

Des del primer tema, Betterman DJ va injectar frenesí al públic amb altes dosis de soul i rock and roll. Ho va clavar amb la seva selecció. Els primers a pujar-se a l’escenari van ser la banda Rels, que també va oferir un espectacle magnífic, demostrant que són una de les bandes més preparades i professionals d’Eivissa. Van arrencar amb ‘Sa rosa des desert’, l’últim single, i van continuar amb tot el repertori de temes propis, afegint alguna versió que va sorprendre enormement el públic, com el ‘Nothing Else Matters’ de Metallica, amb el violí substituint a la veu de James Hetfield. Sens dubte, la poderosa instrumentació, amb quatre grans músics sobre l’escenari, és una de les característiques que defineixen la qualitat de Rels. També les cançons, cantades en eivissenc, que van emocionar al públic local. Van pujar a l’escenari Sergi Tur Herrerias (veu i guitarra), Santi Boned Bufí (violí), Sara Arribas (baix) i Dani Marín Cano (bateria). Bravo per ells.

Després de Rels, li va arribar el torn a la segona banda arribada de fora de l’illa per a l’ocasió, Rusty River, de Huelva, que van oferir un potent rock americà i que, mitjançant les paraules reiterades del seu cantant, estaven encantats d’actuar a Eivissa per primera vegada. Al sextet li va fallar el teclista, Pablo Vázquez, que no va poder viatjar a l’últim moment per donar positiu en covid. Els seus companys, no obstant això, van fer que la seva absència no es notés en excés. El seu nom, Rusty River, significa “riu oxidat” i al·ludeix al color del riu Tinto a la vora del qual s’han criat. El seu rock, però, no està oxidat sinó tot el contrari. Va quedar caracteritzat pels seus riffs de guitarra i una col·lecció de temes propis que s’inspiren en Led Zeppelin i The Black Crowes. Van actuar Manuel Vázquez (veu), Israel Riobó (guitarra), Roberto Cereceda (guitarra), Álvaro Jiménez (baix) i Miguel Calero (bateria).

The Bo Derek’s, els últims en actuar, van demostrar que per alguna cosa lo millor sempre ha de deixar-se pel final. Només són tres però la que van armar. Els gallecs van provocar una espècie de bogeria col·lectiva, amb bona part del públic ballant i saltant, acabant sobre l’escenari amb els músics en un tema, i amb aquests baixant a la pista fins a acabar rodant pel sòl sense deixar de tocar. Pocs concerts es veuen avui dia que es tradueixin en un vendaval com aquest. Els Bo Derek’s van ser una piconadora i van demostrar que aquesta famosa frase que afirma que el rock and roll no sols és música, sinó també actitud, no conté paraules buides.

El cantant i guitarrista, Óscar Avendaño, també baixista de Siniestro Total i líder del grup Oscar Avendaño & Reposado, va recordar a vegades a Lee Brilleaux, l’històric vocalista de Dr. Feelgood, especialment en el tema que van dedicar a aquesta banda. A més, Jorge Lorre, el baixista, es mou com una baldufa sobre l’escenari i contagia el seu entusiasme al públic des del minut zero. I el percussionista, el seu germà Rufus el Guarro, és com veure a Àtila tocar la bateria; especialment al principi, quan va ventar els tambors amb unes maraques. Els tres en definitiva són un espectacle i una de les millors bandes nacionals de “old school rock and roll”, que com ells mateixos defineixen la seua música. També van posar a la venda exemplars en cd del seu primer àlbum ‘10’ i vinils del més recent, que porta un títol concorde als nostres temps: ‘Inféctame Baby!’, així com samarretes. Va volar pràcticament tot.

The Bo Derek’s, en plena efervescencia. Foto: Xescu Prats

La seva actuació va ser el millor i el pitjor del festival. El millor, per com van elevar a l’estratosfera la temperatura de la festa. El pitjor, perquè a veure com supera això l’organització les pròximes edicions. Tal vegada repetint? El públic, sens dubte, estaria encantat.

Després de la projecció de la pel·lícula documental musical ‘Joy Division’, de Grant Gee (2007), la Festa Sant Josep és Música va acabar a Caló de s’Oli, encara que va seguir en el proper Johnny’s Bar, on l’organització i totes les bandes, excepte The Empty Bottles, que van tenir que tornar a Alacant per la tarda, van compartir sopar i un preciós i intimista concert acústic de Ferran Nogués, que va presentar i interpretar cançó per cançó el seu disc ‘Can Cala Sessions’, amb la col·laboració de Marga Lee i Soulman Sal, que també van participar en aquest treball. Va amanir el concert, a més, amb algunes de les seves versions de blues i folk més celebrades, acompanyat també de Sílvia San.

Aquest sopar, precisament, resumeix el millor del festival: la trobada de diferents músics, que no sols van actuar sinó que van compartir vivències durant dos dies complets. Una festa musical, en definitiva, de les que no s’obliden fàcilment.

Cal reiterar les gràcies, a més de totes les bandes, a Pep Prats pel magnífic so i a MP Music Eivissa per aportar un equip de primera i amb afegits inesperats a les llums que van córrer del seu compte i van contribuir a millorar substancialment l’estètica i atmosfera de l’escenari. I a tots els col·laboradors, gratitud eterna: Fun and Trucks, Can Jordi Blues Station, Associació Retro, Ibiza 5 Sentidos, Joan F. Ribas Estudi de Fotografia, Pinturas Real i Colores de Bes.

Fins 2023!