Pere Vergés

Al músic Pere Vergés (Barcelona, 1953) se’l pot definir de moltes formes i, encara combinant-les totes, resulta impossible reflectir totes les arestes de la seua complexa personalitat: filòsof musical, hippie-payés autosuficient reclòs des de fa trenta anys a Corona, multi-instrumentista, fabricant artesanal d’instruments, últim genet del rock psicodèlic, promotor del Festival de Can Raio (la seua casa) on el públic està obligat a guardar silenci mentre els artistes actuen, enciclopèdia errant del blues, autor al costat de Fernando Monge del documental ‘Muziko’ sobre diferents músics de l’illa…

Va arribar a Eivissa en 1981, després de viatjar per mig món, aprendre de manera autodidacta la guitarra de blues i la clàssica, i tocar amb múltiples bandes. A l’illa, a la seua casa perduda al camp de Santa Agnès, es va despertar en ell una nova afició: la de recuperar instruments vells i abandonats i retornar-los a la vida, i crear altres nous, de la seua invenció, com el violí salvatge, també anomenat Stradivarius d’Atapuerca. El va crear amb un coco, un tros de pell, tres pals a manera de mastelers i pèls de cavall.

A l’illa ha actuat en mercats ambulants i multitud d’establiments en solitari, amb el seu blues i rock psicodèlic, acompanyat de la guitarra, l’harmònica i la col·lecció d’instruments estrambòtics, i també ha tingut bandes, com la ja mítica Fletxa Negra. Va conèixer a Blues Dave un any abans que morís, a Can Jordi Blues Station, es van fer amics i van tocar alguna vegada. A Sant Josep és fàcil trobar-lo allí, on toca de tant en tant. També va participar en el primer àlbum de l’establiment, amb dos versions: ‘I Am the Blues’ (Willie Dixon) i ‘First We Take Manhattan’ (Leonard Cohen). Una de les personalitats musicals més sorprenents de l’illa.