Divendres passat, 20 de juny, ens va deixar Francisco Tomás Ruiz Pérez, ‘Gory’, un dels bateristes més destacats que han passat per l’illa, a qui ja podem considerar una llegenda. A Sant Josep vàrem tenir el privilegi de veure’l tocar sovent a Can Jordi i altres establiments, amb Ingo & The Gang, al costat del seu fill Yeshe Ryser Ruiz als teclats, Ingo Brandt, també mort el gener passat, a la veu i a la guitarra, i Laurent Barot al baix, i més recentment amb Sant Antoni Cowboyz, on també estava el propi Ingo, Andy Holdstock a la veu i a la guitarra i Thom Voss al baix.

“Es va anar molt feliç, agraït i en pau amb ell mateix, així que m’alegro molt que s’hagi acabat el seu patiment”, ens va comentar el seu fill Yeshe en produir-se el trist desenllaç. Gory es va passar els últims anys de la vida lluitant contra un càncer i tocant per plaer i per donar resposta a l’addicció a la música que inevitablement experimenten els veritables artistes com ell. Veure’l gaudir amb les baquetes a les mans, transmetent aquesta facilitat amb la qual dominava l’instrument i aquesta manera de fluir amb els ritmes, per a ell tan natural com respirar, resultava un immens plaer.

Últim concert amb Sant Antoni Cowboyz, el 5 de desembre de 2024, a Can Jordi. Foto: Joan F. Ribas

Gory va néixer a la ciutat de Lleó, en 1948, i es va criar entre la capital i el poble de San Pedro de las Dueñas, a la Tierra de Sahagún, on la seua família tenia una casa. De xaval va ser escolanet i no va tenir contacte amb la percussió fins la mili, on va començar a tocar el tambor amb la banda de la caserna, explica Yeshe. A través de l’obituari que ha escrit el seu amic de joventut i també músic Jesús García, podem reconstruir els seus principis en la música, que el van portar a convertir-se en “un bateria excepcional i un tros irrepetible de la història musical de Lleó”.

“Gory va ser un pioner autodidacta, un enamorat del ritme que va començar en 1965 apallisant tambors en un local del barri de El Crucero, sense sospitar que es convertiria al poc temps en un dels grans especialistes de l’instrument”. García diu que ell va formar part del trio d’or dels millors bateries que ha donat Lleó, al costat de Luis ‘El Negro de Azadinos’ i Gerardo Gómez. “Si bé Luis i Gerardo eren especialistes en ritmes clàssics, carib i hispanoamericans (bolero, chachachá, bossa nova, baiao, merengue, samba, cúmbia, etcètera), i poc entusiastes dels moderns, Gory, senzillament, els dominava també, i a més el swing, rock en totes les seues modalitats, blues, reggae, soul, rythym & blues, disco, funky…”.

Joachim Kühn i Gory Ruiz

“Temes enrevessats, amb temps 5/4, 7/8, 13/8, i combinatius, com el 6/8 amb 3/8, que poden tornar boig a la resta de la banda, per a Gory era com qui juga amb les paraules o manté dos converses de mode simultani. Però el que millor pot identificar-lo com a percussionista, era aquesta espècie de vestit amb esquelet ferm i segur que construïa en cada interpretació, per a encarrilar a la banda en una execució segura, enfortida i extraordinàriament estable. Gory tirava del grup, s’anticipava en el microsegon just amb un accent, una variació o un matís, descarregant en els altres sensacions afins. El seu toc era sec, ferm i temperat. Sembla que el segueix escoltant amb aquest “tac-tactác-tutu-tu bom”… Impressionant”, afegeix García, company als escenaris.

Ja en l’època, Gory també era un minimalista amb la bateria: bombo, només amb el pegat posterior, caixa i xarles. La timbala base i l’esquellot (ocasionalment, en ritmes calents) eren convidats esporàdics, mai protagonistes. No necessitava adorns. La seua força estava en la intenció, en la intel·ligència rítmica, en l’elegància precisa de cada cop. “A molts ens recordava a McCartney, no sols pel seu talent, sinó pel seu caràcter autodidacta. Com el geni de Liverpool, Gory va aprendre tot sol, amb oïda, instint i sensibilitat. Em contava que quan escoltava una cançó, es centrava en la bateria, intentant comprendre com dialogava amb la resta del conjunt”, afegeix Jesús García.

A mitjan anys 60 va fundar Los Arañas, un grup musical pioner a Lleó que va evolucionar des de la música pop fins al soul. Després de la dissolució, va romandre com a músic resident a la sala Dancing Club de Bembibre. Allí va acompanyar amb èxit a Julio Iglesias, Alberto Cortez, Joan Manuel Serrat i a altres importants artistes que varen passar per aquell local a principis dels 70. Després va estar amb el grup Los Platinos, al costat de Dioni Abril, Tato García i el propi Jesús García, fins que es va venir a Eivissa, a mitjan dècada.

Luis Díez, Jesús García i Gory, a Lleó

Encara que vivien tan lluny l’u de l’altre, Jesús García va tenir ocasió d’acomiadar-se del seu amic: “Sempre que venia a Lleó organitzàvem un menjar a Bembibre o Ponferrada. Em teníem pendents d’altres, però fa uns dies vaig rebre una trucada seua: “Et truco per a acomiadar-me de tú, estimat amic. Gràcies per la teua amistat. Surto ara de l’hospital cap a casa amb cures pal·liatives…”. Em va deixar sense veu. Paralitzat. Dos dies més tard, vaig reunir el valor per a enviar-li unes línies: li vaig dir quant l’estimava, quant admirava el seu coratge i que desitjava que el dolor no s’imposés, que es cronificara la malaltia i ens donés una altra oportunitat per a veure’ns. No va arribar a llegir-ho”.

A Eivissa el va portar Luis Sanz, un altre músic que coneixia de Lleó i que ja treballava a l’illa. Li va dir que hi havia molta feina i aquí va començar el seu periple eivissenc, que s’ha prolongat durant mig segle. Amb Luis a la veu i a la guitarra, Evaristo Roig al baix i ell a la bateria, varen muntar la banda Raza a la fi dels 70. Eren gent seriosa, que complia i tenien tot el treball que volien com a músics, actuant sobretot per hotels, fent doblets i triplets gairabé cada dia durant la temporada.

“No érem una banda especialitzada. Fèiem rock, música disco, pasdobles… De tot”, recorda Evaristo Roig. “Jo havia tocat a Sa Tanca, a Sant Antoni, amb l’Orquesta Manteca, per on varen passar Julio Iglesias, Rafaella Carrà i altres artistes. Allí també treballaven Juan Mena i Willy Ballester, dos prominents músics de Barcelona, en l’època en què Gerardo Gas portava la discoteca. Ens vàrem conèixer a Sant Antoni. Amb Gory i amb Luis vaig començar a tocar després de tornar de Canàries, on vaig viure un temps, en 1978 o 1979. Gairebé sempre actuàvem per hotels de Sant Antoni i Santa Eulària, i així vàrem romandre més d’una dècada, fins 1989 o 1990. Com músic, Gory no era un bateria molt tècnic, però tenia molt feeling i podia tocar de tot. També destacava pel seu bon canell i per ser molt del tipus jazz, que és la música que sempre li va agradar. Encara que a vegades toqués rock i altres estils, sempre tirava cap al jazz, fins i tot de caràcter. Li agradava improvisar i fer coses noves. I com a persona era molt entusiasta i alegre”, el defineix Evaristo.

Gory i Evaristo Roig amb una amiga

En aquella època, als Raza els hi va passar de tot: “Una vegada estàvem tocant al Glory’s i a Gory li varen robar la bateria mentre descarregàvem el material. En una altra ocasió, mentre actuàvem a l’Hotel Pinet Platja, dos suecs molt borratxos varen començar a ficar-se amb nosaltres en ple concert. Es varen posar realment pesats i acabarem a bufetades, encara que no va arribar la sang al riu”, afegeix Evaristo. El baixista també recorda l’etapa mexicana de Gory, quan es va ajuntar amb el pianista argentí Mario Tegli i el baixista mexicà Mario Ballinas, que era una figura del jazz.

La següent banda que va tenir a l’illa després de Raza es va dir Yatique, un nom per a vacil·lar a tot aquell que els preguntés el seu significat, al qual automàticament se li responia: “¿Y a ti qué?”. Gory posava la percussió i a la veu i a la guitarra estava Paco Romero, ‘El Gitano’, que actualment resideix a Formentera, on continua tocant gairebé diàriament, i al baix Klaus Fosterling i també Evaristo Roig, que es varen alternar en diferents èpoques. “Fèiem una fusió de flamenc i rumba que sonava a Ketama i a Raimundo Amador”, diu Roig.

Evaristo i Gory en un concert

Després va muntar el seu quartet de jazz, Gory Jazz, al costat del contrabaixista Chema Pellico, que també ens va deixar el desembre passat, el teclista Luis Garli i la cantant Patty, que procedia del nord d’Espanya. Presentaven un xou de jazz clàssic, a l’estil de les dames negres. Amb el jazz va seguir molts anys, ajuntant-se també a trio amb Chema Pellico i el guitarrista Alfredo Souza. “Un dia, Leopoldo Irriguible li va presentar a Joachim Kühn. Al pianista alemany li va agradar molt com tocava el meu pare i varen començar una amistat. Després se’ls hi va unir Chema Pellico al contrabaix”, explica Yeshe Ryser. El Joachim Kühn Eivissa Trio va actuar moltes vegades i fins i tot va arribar a gravar un disc batiat Aventura.

Són només alguns exemples d’una aventura musical que va durar 60 anys i en la qual també va exercir com a director de la discoteca Es Paradís Terrenal durant més d’una dècada. Tots els músics que parlen d’ell destaquen el mateix: tenia feeling o, com diuen els gitanos del flamenc, “duende”. En conèixer-se la notícia de la seua mort, Joan Barbé, un dels músics més creatius i destacats de l’Eivissa actual, va publicar: “Una altra peça fonamental de la música eivissenca ens ha deixat. Gory va ser dels primers bateries als quals vaig admirar quan començava. Un tio autèntic i gran persona”.

En aquests últims anys va tocar amb els seus amics veterans i amb el seu fill, i va compartir la vida amb na Loli, una núvia lleonesa de joventut amb la qual es va retrobar i que ha romàs al seu costat en aquest difícil trànsit. Va ensenyar a tocar a uns quants xavals i va fer feliços a moltes persones a través de la música i aquest talent natural que tenia amb la percussió.

Gory Ruiz amb el seu fill, el músic Yeshe Ryser, en una imatge recent

El feeling, sens dubte, també li ho va deixar en herència a Yeshe, que avui continua tocant els teclats i cantant amb la llavor del seu pare a l’interior, i la mateixa capacitat innata per a projectar el compàs, la sensació de domini i el gust musical. “El meu pare no va estudiar en el conservatori, però era un autodidacta dels bons. Sempre deia que ell no havia estudiat res, però no era cert. Va estudiar un munt. Només que era humil. Els qui varen compartir escenari amb ell parlen del seu feeling i també de la seua capacitat per a saber escoltar i fer que la banda sonàs”.

Yeshe també al·ludeix a Gory com algú que li va deixar llibertat en el camí, sense renunciar mai a guiar-lo. Una persona que va saber ensenyar-li els valors que importen, tot allò que està bé. Va marxar en pau envoltat de l’amor de la seua família i amics.

Així el va acomiadar Yeshe, en un missatge publicat a les xarxes socials, al costat d’un rètol que recordava el seu nom i la data de defunció: “El meu primer millor amic, el meu mentor i guia, el meu PARE. Ho escric en majúscules per què no existeix un altre format més gran. Sens dubte no existirien IAs ni tecnologies per a abastar un espai prou gran perquè cabessin les paraules PARE com el meu es mereix. Sé que no tots els casos són així, per desgràcia, i hi ha molta gent que no ha conegut al seu PARE o, pitjor encara, que es porten a mort els uns amb els altres. Sens dubte, aquesta situació aliena a jo em resulta trista. Jo vaig tenir la sort de tenir un PARE com penso que naturalment hauria de tenir tothom. Gràcies per acompanyar-me tot aquest temps i no et preocupis que seguiré el teu exemple fins que em toqui partir a mi i tornem a retrobar-nos. T’estim per sempre”.

Descansi en pau, Francisco Tomás Ruiz Pérez, ‘Gory’, i gràcies per tants anys de música.