L’auditori Caló de s’Oli va viure aquest dissabte una jornada espectacular, amb la V edició del Rock Island Festival, certamen de rock americà organitzat per l’Ajuntament de Sant Josep i l’Associació Cultural Great River Road. El concert va acabar de primera, amb les graderies plenes, gent ballant desenfrenadament davantl’escenari, les parades de menjar i beguda amb les existències pràcticament esgotades i, sobretot, amb la sensació generalitzada, i així ho traslluïen els comentaris, d’haver-se viscut una gran jornada musical, amb quatre bandes que varen brodar el seu repertori i emocionar al públic per la qualitat i intensitat de la seua música.

L’organització va establir com a prioritat que es complís l’horari rigorosament, amb l’objectiu d’acabar de dia i que tot estigués a punt per al concert del cicle ‘Dies Musicals’ del Consell Insular, que a les 20,30 hores estava previst celebrar-se en l’escenari interior, amb el grup de latin jazz Half Blood Trio. Les proves de so varen començar amb una mica de retard, però les bandes ho varen anar compensant i, tal com estava previst, Betterman DJ es va posar a escalfar motors amb el seu rock elèctric i contundent, com és habitual en aquest festival.

Quan la primera banda es va pujar a l’escenari, el públic, poc acostumat a arribar tan aviat a Caló de s’Oli, apareixia amb comptagotes. Soul Doctor, la banda eivissenca formada per Matteo Crocetti, destacat guitarrista i veu principal amb un ‘feeling’ sorprenent; Gabriel de Miranda, esquerrà que realitza puntejos a una velocitat endiablada sobre una guitarra de destre; Matthaüs Ullrich, gran baixista i magnífic cantant amb uns aguts impressionants, i Alain Ladrón de Guevara, mestre cubà de la bateria amb una tècnica depurada, varen tornar a deixar al públic amb la boca badada.

Alguns integrants de les tres bandes bilbaïnes que vindrien després i que s’havien quedat a l’auditori per a gaudir del concert després de les proves de so comentaven lo sorpresos que estaven per l’espectacle de Soul Doctor i deien que no és fàcil aconseguir que una banda soni així de potent i nítida. Varen oferir la millor arrencada i el públic, que no deixava d’ampliar-se, va gaudir intensament amb les versions de Terence Trent d’Arby, Seal, Rai Thistlethwayte i altres mestres del soul i el funky. Sempre és un privilegi gaudir amb aquesta banda de mestres, habituals del Teatro Ibiza.

La següent formació va pujar a l’escenari sobre les 14,30 hores, ja amb la graderia amb moltes ganes de festa després del recital dels eivissencs i ben disposat per a la sessió country que estava per arribar. Arnay & The Honky Tonk Losers sonen com sortits del propi Nashville i amb set persones sobre l’escenari varen oferir un so espectacular, plagat de matisos i floritures.

Varen interpretar cançons pròpies, creades pel conegut cantant i guitarrista acústic Arnau Coderch, antic líder de la formació The Wilder Company i que ha passat bona part de la vida tocant country pel món, inclosa una etapa a Austin (Texas), així com versions de clàssics del country que varen acabar derivant cap a un so més actual, a la manera, per exemple, de Blackberry Smoke. Arnau va estar acompanyat pel gran guitarrista de blues Ibai García, que acaba de llançar un impactant àlbum de blues elèctric; Pedro Larrauri al baix i el contrabaix; Íñigo Elexpuru a la bateria; Leire García, als cors i la percussió; Israel Santamaría als teclats i, finalment, Aleix Garriga a la pedal steel guitar, singular instrument que encara no havia trepitjat l’escenari de Caló de s’Oli i que es va portar des de Barcelona en el ferri per a sonar de mort. Un veritable espectacle que va incloure els temes del seu recent EP First of All, que el públic va tenir oportunitat d’adquirir i emportar-se a casa a la parada de marxandatge, on també s’oferien productes de les altres bandes.

Passaven tan sols uns minuts de les 16 hores, quan Gonzalo Portugal i la seua banda van prendre el relleu, per a delectar als presents amb un concert de rock pur i elèctric, a l’estil de Jeff Beck o Rory Gallagher, en el qual la guitarra de Portugal, un veritable mestre, va cobrar bona part del protagonisme. El líder de la formació havia aparegut per les proves de so amb una samarreta de l’Athletic Club de Bilbao, que a la nit es jugava la Copa del Rei contra el Mallorca. Tal vegada Gonzalo és supersticiós i pensés que si ho donava tot en l’escenari el seu equip s’emportaria la victòria, o tal vegada sempre ho fa, però el cas és que així va ocórrer i va ser apoteòsic.

Portugal és un dels cantants i guitarristes més valorats del nord de país i porta tota una vida recollint premis. Després de 16 anys al capdavant de la gran banda Last Fair Deal, amb tres àlbums a l’esquena i moltes altres col·laboracions d’estudi amb artistes de tot el país, va emprendre una carrera en solitari. Sobre l’escenari va presentar el primer resultat d’aquesta nova aventura, l’EP On My Way, acompanyat de Mikel Azkargorta (baix), Aritza Castro (bateria) i Israel Santamaria (teclat i veu). Aquest últim va fer doblet, ja que acabava d’actuar també amb Arnau Coderch i el seu grup. Coderch, per cert, va ser també bateria de The Renegados, l’última banda de la tarda, així que resulta fàcil establir la connexió i complicitat entre les tres bandes i el bon rotllo i feeling que es va produir durant el concert i la convivència. Com va publicar el bateria eivissenc Jordi J. Canals en el seu perfil social, la guida del pastís va ser una preciosa versió del ‘Everybody’s Talkin’ d’Harry Nilsson, que ens va deixar amb sense paraules.

El colofó va arribar amb The Renegados, que tal com intuïa el públic, ajudat pel look dels integrants de la banda, com si els haguessin arrossegat des del Laurel Canyon dels setanta amb una màquina del temps, varen sonar com una espècie de fusió entre Led Zeppelin, Black Sabath i Thin Lizzy. És una d’aquestes bandes que practiquen un rock cru i sense additius i que ja porten editats tres EP: Dead Man’s Hands (2019), Desde el agujero (2022) i En la tierra de la serpiente y el rifle (2023).

Varen alternar versions en anglès amb cançons en castellà, sempre amb una característica comuna: so elèctric, distorsió, puntejos doblegats, harmonies vocals… En definitiva, pur hard amb un toc americà del sud. Varen formar la banda Mick Mcguire (guitarra i veu), Hal Marston (guitarra), Dave Duffy (baix) i Wild Arny (bateria), que són els sobrenoms que prefereixen usar i amb els quals ens quedem. Varen estar fantàstics i varen oferir una lliçó de rock and roll que va enfervorir al públic que omplia el recinte.

Eren poc més de les 19 hores, quan la música en viu va acabar, quedant Betterman DJ per a rematar la feina, amb una sessió que no va deixar que la festa decaigués en cap moment. De fet, en l’hora posterior al concert la densitat humana a les grades de Caló de s’Oli i molt especialment al costat de la barra del bar es va mantenir pràcticament en els mateixos termes.

Gran feina dels Food Trucks de Sa Trugeta i companyia, que varen atendre amb rapidesa al públic evitant llargues esperes, excel·lent so el de l’empresa Ibiza Pro DJ i quin bon auguri el cartell creat per Ricard Bofill (Ric Jazzbo), una autèntica obra d’art. També va haver-hi mercat ambulant i venda de vinils. Va ser, sens dubte, una gran jornada de concerts que augura llarga vida al Rock Island Festival.

La ‘Bilbao Connection’ va acabar revelant-se com una gran idea, ja que en portar a un grup de músics que ja es coneixien entre ells, es va generar una atmosfera molt especial durant tot el cap de setmana. En els anteriors RIF hi ha hagut grans grups i moments apoteòsics, però també algún momento més discret. Ha estat el primer any en què totes i cadascuna de les bandes van estar excel·lents, des del primer instant fins a l’últim.

Per a acabar, una galeria amb més fotos de Joan F. Ribas: