Tal i com havíem imaginat, el que va succeir el dijous a Can Jordi passarà als anals de l’establiment i de la música en viu a Eivissa. Tots aquells que varen tenir l’oportunitat de gaudir-ho, es varen commoure amb un concert espectacular, un so impecable i nítid i l’atmosfera incandescent d’un establiment abarrotat des d’hores abans. El protagonitzaren The Ting Tings, la banda nascuda a Manchester el 2007, creada per Katie White i Jules de Martino, que aquest mateix any ja va aconseguir un èxit mundial amb l’àlbum We Started Nothing i la cançó ‘That’s not my name’, que va pujar ràpidament al número 1 de les llistes britàniques. El 2010 fins i tot varen estar nominats al premi Grammy a la millor nova banda.

La jornada va començar aviat, a les 14 hores, quan va aparèixer per Can Jordi un tècnic de so amb un camió replet de material i instruments, que va descarregar amb la preocupación de com podria encaixar un tetris semblant, destinat a nou músics, en el reduït espai del porxet de Can Jordi, sense tallar el pas a l’interior de la botiga d’una banda, i a la sala d’exposicions i els lavabos per l’altre. Però va aparèixer Jules de Martino amb diversos tècnics més, organitzant i col·locant tot l’instrumental amb una clarividència absoluta. Varen situar la bateria de costat i fins i tot va caldre desmuntar una vidriera més de les habituals per a encaixar al percussionista, amb un bongo dins i l’altre fora.

Quan ho varen tenir tot organitzat, unes hores després, es va fer la prova de so, que va passar completament inadvertida. La formació anava equipada amb un sistema sense fil de monitors a les orelles i ningú va poder fer-se encara una idea clara de la qualitat de so que gaudirien una estona després. Una vegada fets els ajustos finals, la banda es va recloure al backstage/magatzem de begudes de Can Jordi, on varen fer unes cerveses i algun fins i tot va prendre el sol al costat del camí de terra, empastifat de crema protectora. Va passar per allí el també artista britànic Ben Howard amb la família, bon amic de la casa, que va compartir una xerrada amb els seus paisans i col·legues.

Eren les 20.20 hores quan la formació per fi va sortir a l’escenari. Llavors, la cervesa freda que Vicent tenia de reserva a les cambres del backstage ja s’havia acabat. A la terrassa, un públic impacient en el qual es barrejaven els habituals de la casa amb fans de The Ting Tings, tant britànics com locals, que portaven escoltant-los des dels orígens i coneixien amb detall les cançons anteriors a l’àlbum Home –el nou que es va presentar i que es publicarà a les plataformes digitals el 6 de juny–, i els singles que han anat sortint com a avançada aquests últims mesos. La formació ha experimentat una evolució extraordinària, renunciant a una part substancial dels tocs electrònics i indies dels primers anys, per a obrir-se a una maduresa tamisada de rock dels 70, a l’estil del que feien grups com Fleetwood Mac, The Eagles, Steely Dan, Supertramp o Bread, les seues majors influències.

Ja ho varen demostrar amb la primera cançó, ‘Great Dj’, un dels grans èxits del seu disc, que també varen traslladar a aquest mateix terreny estilístic mitjançant els arranjaments, encara que mantenint la seua melodía característica, lletra i ritme. Des del principi, l’impacte va ser molt intens per al públic, per la qualitat del so, les harmonies vocals i l’acoblament dels instruments. La banda, que és la mateixa que han portat en els seus últims concerts per Anglaterra i amb la qual faran la gira de presentació, va funcionar com un rellotge suís des d’aquests primers compassos.

Fabulosos Katie i Jules a les veus principals i les guitarres acústiques –que Jules va canviar en algun tema per una radiant Gibson SG–, i tots els altres, començant pel prestigiós guitarrista de Chicago Nathaniel Murphy, una autèntica estrella del fingerpicking i la música d’estil americà, al costat de Tim Sandiford (guitarra), Tim Oliver (teclats), Iain Hornal (baix), Dan Young (percussió), Alex Reeves (bateria) i Jessica Greenfield (cors). Un luxe per als sentits perquè, a més de la música, va impressionar l’estètica i excel·lència d’una banda de rock de primer nivell, sense la distància d’un gran escenari i tota la parafernàlia que acompanya les gires.

En aquest sentit, l’evolució de The Ting Tings també es supedita al marc. El grup només havia actuat una vegada a l’illa, el 2009, i ho varen fer a l’Ibiza Rocks; és a dir, a un hotel amb piscina replet de paisans seus de vacances. Ara vare escollir Can Jordi, que ve a ser com l’epicentre i la gran icona del rock i el blues a l’illa, completament fora dels circuits turístics. El yin i el yang. Sens dubte, té a veure amb el fet que la parella formada per Katie i Jules es traslladessin a la seua casa d’Eivissa en ple coronavirus, amb una filla de tan sols unes setmanes de vida, iniciant una nova etapa a Santa Gertrudis, que fins llavors només havia estat una segona residència. El concert es va fondre amb la seua vida actual, barrejant el públic que ara els envolta i no necessàriament els coneixia, amb els seus fans de sempre, que també abunden.

Després de la primera cançó varen desgranar l’àlbum Home pràcticament per complet. Va seguir ‘Song for Meadow’, dedicada a la seua filla Meadow, que significa prat, pel verd de les muntanyes eivissenques de les quals es varen enamorar la segona vegada que passaren una llarga estada a Eivissa, el 2011. En aquella ocasió varen arribar per a treballar en un nou àlbum a l’estudi d’Henry Sarmiento (Sonic Vista Studios), molt prop de la Station. Va ser llavors quan descobriren Can Jordi i després han anat tornant esporàdicament. Un mur interior de la botiga, replet d’autògrafs dels artistes que passen per l’establiment, també albergava una dedicatòria seua, que varen deixar com a record durant una d’aquestes visites. Però faltava la petjada sonora, que ja ha quedat per sempre impresa en els cors dels qui el dijous varen tenir el privilegi de veure’ls en acció.

Després varen continuar amb ‘Good People Do Bad Things’, ‘Goodbye Song’ i ‘Winning’, totes precioses, per a fer a continuació un petit parèntesi amb ‘Shut Up And Let Me Go’, tornant de nou al primer àlbum. A partir d’aquí, un altre bloc amb temes nous en el qual varen entonar ‘In My Hand’ i ‘Home’, la meravellosa cançó que dona nom a l’àlbum i que va constituir un dels moments estel·lars del recital. Després de ‘We Walk’, també del disc We Started Nothing, varen arribar ‘Danced On The wire’ i ‘Dreaming’, novament inèdites, per a tancar en gran i amb el públic a ple pulmó amb ‘That’s Not My Name’, el gran èxit de 2007.

Va ser una hora justa de concert, que al públic li va fer gust de poc i al mateix temps a glòria, que és el que ocorre amb els bons recitals, encara que durin tres hores, com succeeix amb els de Bruce Springsteen.

The Ting Tings (Can Jordi Blues Station). Foto: Joan F. Ribas

“La nostra vida a Eivissa, amb la nostra petita família, ha estat un viatge d’independència i supervivència davant una indústria musical corrupta i trencada. Hem passat tres anys gravant el nou disc, centrant-nos en els nostres instruments i harmonies, i com a residents a Eivissa des de fa quatre anys, hem volgut portar aquest àlbum a l’illa. Eivissa té una llarga història i volem reavivar la flama de la música en viu i dels músics, amb el nostre estil de rock suau, relaxat i de yacht rock”, ens va dir Jules de Martino unes setmanes abans del concert. Una vegada va arribar l’esdeveniment, va corroborar aquestes sensacions i sentiments amb totes i cadascuna de les notes que varen sortir de les veus i els instruments.

A Can Jordi hi ha hagut concerts insòlits, que ja han passat a la memòria col·lectiva del públic que freqüenta l’establiment. Es poden citar els dos del també britànic Ben Howard, que ha triomfat arreu del món i va voler tornar a tocar a la botiga a la qual anava de petit, prop de la casa dels seus güelos. Els dels americans Luke Winslow-King (amb Soulman Sal i Jordi Juan) i Jonny Kaplan (al costat de Rami Jaffee i Jessy Green de Foo Fighters). I els dels nacionals Julián Maeso, Josele Santiago, Los Brazos o The Kleejos Band (atenció que tornen el 7 de juny a la Station!), entre altres, sense oblidar els meravellosos double trouble que varen fer The Frigolos i Uncle Sal.

Ara una altra actuació inoblidable es suma a la història de la Station i contribueix a que un bar-botiga tan modest es perpetuï com un lloc mític que ja és patrimoni de tots els eivissencs. Tant el públic com els músics, ja siguin locals com a forans, acudeixen al seu escenari per viure la sensació de llibertat i autenticitat que aquí es respira. El dijous va tornar a ser màgic i potser irrepetible, però si us plau, que es repeteixi.

Gràcies a The Ting Tings i gràcies a Can Jordi!

A continuació, una galeria d’imatges del concert, obra de Joan F. Ribas: