El dissabte 28 de maig s’aveïna una bona a Can Jordi Blues Station. El cantant i bateria Ramón Bufí (Eivissa, 1956) celebra el seu 50 aniversari als escenaris i, per a celebrar-ho, oferirà un concert amb la seua formació actual, Aykya, en la qual actua al costat de la seua germana Marga, tots dos a la veu i a la percussió, el guitarrista Manu Díaz i el baixista David Keiper. També estan convidats un munt d’amics músics, que aniran desfilant per l’escenari. Sabem com començarà la festa, però la manera en què finalitzarà és un misteri.

Des de ‘Sant Josep és Música’ felicitem a Ramón Bufí, qui, en el transcurs d’aquesta entrevista, ens resumeix la seua biografia com artista i ens revela un grapat de divertides anècdotes sobre l’univers crápula de les bandes i aquella Eivissa insòlita dels 70 i 80, que ell va viure i va gaudir des d’una posició privilegiada: la de músic.

D’on procedeix aquesta passió per la música?

Vaig néixer en 1956 i vaig créixer a la finca Can Bufí, a només 1 quilòmetre de Vila, on ara està el polígon industrial. El meu pare, Vicent Bufí, era ballador de pagès i va viatjar per tota Europa, i en 1965 va construir el primer hipòdrom amb les dependències completes que va existir a Eivissa i poc després va muntar la discoteca Glory’s, una de les primeres de l’illa. Érem sis germans, tres al·lots i tres al·lotes, i tres ens hem dedicat a la música. Xico, ja mort, era guitarrista i compositor i ens va arrossegar a la meua germana Marga, que va acabar fent-se cantautora, i a mi. Xico havia creat Es Amics, una banda que va ser molt famosa en l’època, i també va tocar amb els Ovnis i Es Amics des Trons, entre altres.

Per què vas triar la bateria?

La percussió ha estat sempre el que m’apassiona, encara que també toc una mica la guitarra i el teclat. Amb 11 o 12 anys, el meu pare em va preguntar què volia com a regal de reis i li vaig dir que una bateria. Era de joguina, es deia “Baby Twist” i la varem comprar a Can Matà, al carrer de les Farmàcies. Record que va costar 425 pessetes. No era més que un bombo i tres plats petits, però amb ella vaig aprendre el bàsic. Poc després, el meu germà va començar a assajar amb la banda a un pis en obres del meu pare. Quan ells no estaven, escalava la paret per a colar-me dins i em posava a treballar amb la bateria. Després vaig començar a freqüentar tots els hotels on hi havia grups tocant i, de tant en tant, em convidaven a pujar a l’escenari amb ells. Em deien: “Ramonet, vols tocar un ratet?”.

Recordes el teu primer concert?

Va ser a les festes de Sant Rafel, amb Pepe i Paco Costa. Formàvem un trio amb un nom que ja he oblidat. Teníem 15 o 16 anys i, com encara no ens havíem pogut treure el permís de conduir, varem carregar els instruments en el dos cavalls del meu cunyat. Ell ens va portar. Amb 16 ja vaig actuar a una festa la nit de cap d’any a Las Dalias, al costat d’altres músics eivissencs, com De la Torre, Pepe dels Ovnis…

Ramón Bufí, a Can Jordi. Foto: Xescu Prats

Quan vas començar a guanyar-te la vida amb la música?

Amb 17 anys. Em vaig ajuntar amb un grup de músics que es deia Los Genios. Eren de Jaén i es dedicaven a la rumba. El més fort és que sent tots de Jaén, el que cantava era el pagès de Vila; és a dir, jo (Ramón es posa a cantar amb un acent flamenc que li surt completament natural i es posa a riure). També tocava la percussió. Varem sortir a l’escenari de l’Hotel Hawaii de Sant Antoni tot un estiu, cada dia, de dilluns a diumenge. Com seguia sense carnet, el baixista em recollia a casa.

A l’estiu següent vaig muntar una altra banda amb uns soldats de Barcelona destinats a l’illa que sabien tocar. Es deia Sendra i fèiem música variada de ball pels hotels. Després va arribar una altra formació molt pintoresca dedicada a promocionar la moda Adlib, amb la qual varem viatjar molt. Actuava al costat del guitarrista Manolo Díaz, Dennis Herman al baix i Henry Maizels, que tocava la flauta. El grup es deia Azibi, que és Eivissa, però a l’inrevés. Oferíem la nostra música sempre que hi havia una desfilada, érem molt hippies i sonàvem molt a la manera de Herbbie Hancock: funky, blues, jazz i fins i tot temes de Santana… Llavors ja tenia carnet i transportàvem els instruments en una furgoneta de l’hipòdrom, que ens prestava el meu pare. Cabien dos cavalls, així que sobrava lloc.

Pel que dius, en aquells temps hi havia molta feina i muntàveu bandes noves seguit…

No paràvem mai. Un altre grup amb el qual també actuava era “Tots Band”, amb Mark Lieberg, un baixista explosiu, dels millors, i Juanjo Cardona a la guitarra. Ens contractaven hotels, discoteques, Les Dalias… El nostre repertori incloïa temes de Police, rock and roll i composicions meues. També vaig tenir un trio de jazz amb Rafa Peletey anomenat Island Jazz Trio.

Des de Setmana Santa a octubre actuavem diàriament i a vegades feiem doblets i triplets. Guanyàvem cadascun 5.000 o 6.000 pessetes cada dia. Érem els reis del mambo. Tenia un pis llogat i en acabar el concert sortíem cada nit a emborratxar-nos. Així i tot, en 1977 em vaig anar a la mili amb 100.000 pessetes estalviades, que era una petita fortuna.

On vas fer la mili?

Em va tocar a Vitòria, però en dos mesos i mig em vaig escapar. Vaig fingir que tenia una asma molt forta i em moria. Em van manar a casa, però en arribar a Eivissa vaig haver d’acudir a una revisió amb el metge militar. Em vaig fumar un paquet de Celtas d’una vegada, vaig pujar corrent les escales de la Comandància i quan em va arribar el torn el cor m’anava a mil per hora. Em vaig lliurar i ja no hi vaig haver de tornar.

Si haguessis de triar una etapa dins d’aquests 50 anys de música, amb quina et quedes?

La década dels 80 i el New Wave, sens dubte. Va ser una època daurada de la música i els anys més al·lucinants de la meua vida. Tocava sovint amb Azibi i al voltant de 1985 varem crear la banda Ibz, amb Master a la guitarra, Chiche, un altre guitarrista argentí molt bo, Juan Pablo al baix i jo de bateria i cantant. Fèiem “música tèrmica” perquè abrasava com el carbó.

En aquesta època també vaig tocar amb un altre grup anomenat Viento Saharaui, amb Pedro Planas a la guitarra, Juan Pablo al baix i jo a la bateria. A més, tenia el Bar Can Bufí, prop d’on em vaig criar. Per allí han passat tots els músics d’Eivissa. Quant acabàvem de tocar als hotels, ens reuníem a Can Bufí i fèiem música des de la una o les dos de la matinada fins que es feia de dia.

Una altra formació mítica del rock eivissenc era Siroco…

Sí, varem actuar des de principis dels 90 fins a 1996, més o menys. Era una banda de covers de rock en la qual tocàvem amb seqüències. Estaven Manolo Díaz, Rafa Peletey, Carlos Lorda al saxo i jo a la percussió i a la veu. Muntàvem unes bases i tocàvem damunt, amb un equip brutal. La gent al·lucinava. Anàvem a l’Escollera, l’Indiana… per tota Eivissa. I també fèiem moltes festes privades. Va ser un èxit.

Ramon Bufí a un concert de Aykya. Foto: Joan F. Ribas

En aquest mig segle mai has deixat de tocar?

A la fi dels 90 vaig parar uns anys. Vaig posar en marxa un projecte anomenat Can Vino Tinto Productions, amb el qual muntàvem festes techno al Blue Marlin, l’Escollera, Privillege… En 2000 fins i tot varem organizar el cap d’any a Amnèsia. Estàvem com a cabres. Treballem molt i no ens va quedar un duro, però ho varem pasar molt bé. Vaig tirar per aquí fins al 2005, més o menys.

Com vas tornar a la música?

A través d’un amic vaig conèixer a un grup de gent que feia batucada i em van convidar a tocar. Eren com 15 o 20 persones. D’aquí va sorgir una nova banda, Samba Karay. Érem cinc músics i dues ballarines brasileres i fèiem uns xous d’escàndol sense equip, a seques. Jo només portava la caixa de la bateria. Totes les setmanes tocàvem en Es Savinar (és Jondal) i fèiem festes privades sense parar. Arribàvem a cobrar 2.000 euros per actuació. La banda va estar activa fins a 2008, quan va morir un dels músics.

En aquesta època també vaig estar tocant amb Three Monkeys, que liderava Frank, un rocker anglès, amb el guitarrista eivissenc David Bofill. Fèiem rock and roll a tot carbó. El cantant tenia dos-cents i pico anys, però es prenia dos Jack Daniels i ballava com un xaval. Tenia un bar prop de l’hotel Algarb.

Com irromp Aykya, el teu actual grup?

Portava una altra temporada llarga sense tocar i, arran d’una baixada rara de salut, me’n vaig anar a Barcelona per a seguir una teràpia de dejuni a una muntanya. Amb tota aquella tranquil·litat, vaig tornar d’allí amb la idea clara de reprendre la música i des de llavors no he parat. Volia tocar amb la meua germana Marga, que havia viscut molts anys a Barcelona i havia tornat a l’illa, i així va néixer Aykya. Llavors estaven també Manolo Díaz a la guitarra i Mark Lieberg al baix. Marga i jo ens encarregam de la percussió i de cantar, i després David Keiper va substituir a Mark. I així fins avui. Gaudeixo molt tocant.

Has fet rumba, samba, rock, jazz, rock progressiu… Quina és la música que més t’agrada?

Si haig de definir-me diria que em considero entre rocker i funky. M’agrada des de Billy Idol a AC/DC, però soc funky total. També em van la salsa i la rumba. Gaudeixo amb tot.

Fins quan planeges seguir als escenaris?

Continuaré tocant fins que rebenti. Ara més que mai. Visc prop de Can Jordi, al camp, i tinc un estudi a casa per a tocar i assajar. No puc viure sense la música.