Si el passat 20 de desembre ens vàrem assabentar de la mort de l’extraordinari contrabaixista Chema Pellico, avui hem sabut que també ens ha deixat el cantant i guitarrista Ingo Brandt. Tots dos han mort als 78 anys d’edat, víctimes del càncer, i deixen un profund buit en la comunitat artística eivissenca, de la qual formaven part. Molt especialment entre els seus companys d’escenari, ja que eren habituals a l’illa i molt especialment al nostre municipi, on oferien concerts de manera regular. Des de Sant Josep és Música hem volgut rendir-los aquest petit homenatge, fent un repàs a la seua carrera artística.

Ingo Brandt, l’alemany que es va enamorar de The Beatles

La vida de Ingo Brandt (Hamburg, 1946) va capgirar quan, als 16 anys, va tenir l’oportunitat de veure tocar a The Beatles al Star-Club, el local de concerts més famós de la seua ciutat natal. Aquell recital el va impressionar tant que es va prometre a si mateix que algun dia estaria sobre el mateix escenario. A partir de llavors, es va aplicar a la música en cos i ànima.

Ingo va conquistar el seu somni en molt poc temps, ja que encara era molt jove quan es va convertir en guitarrista de The Faces, la banda més famosa i avantguardista de l’Alemanya dels seixanta. “Vàrem crear The Faces entre diversos amics i ens vàrem convertir en el grup principal del Star-Club. Érem un jukebox: fèiem rock’n’roll, soul, R&B… El 1966 fins i tot guanyem la guitarra de John Lennon en un famós concurs”. The Faces es va mantenir fins el 1968 i després Ingo va continuar tocant amb altres grups alemanys, mentre arribaven els temps durs i l’èxode dels músics, per la irrupció de les discoteques i els dj’s.

Sant Antoni Cowboyz. Foto: Joan F. Ribas

A principis dels 80, Ingo va tenir un accident en una mà, trencant-se dos dits, en els quals va perdre la sensibilitat per complet. “Vaig quedar atrapat en un forat negre. Em vaig traslladar a Eivissa, vaig muntar un restaurant i no vaig agafar la guitarra en sis anys. Només la vaig reprendre quan va aparèixer per l’illa un grup britànic que coneixia d’Hamburg”.

Després d’una dècada eivissenca, Ingo va tornar a Alemanya i va fundar Ingo & The Gang, amb el qual va estar girant pel seu país diversos anys. Quan per fi va tornar a l’illa, l’any 2015, va decidir crear la versió eivissenca d’aquest mateix grup, amb un repertori similar dedicat a clàssics del rock. Aquí el varen acompanyar Gori Ruiz (bateria), Yeshe Ryser Ruiz (teclats) i Laurent Barot (baix).

Resident a Cala de Bou, a partir de llavors es va convertir en un dels músics habituals de Can Jordi, tant sobre l’escenari com entre el públic, ja que tenia molts amics músics i acudia a gaudir dels seus concerts, al costat de la seua dona Gabriele. Ingo va explicar la seua història en el llibre ‘10 anys de revolució cultural’, dedicat precisament a Ca Jordi Blues Station. En les seves pàgines deia: “Lo meravellós de Can Jordi és la insòlita diversitat: blues, jazz, pop, rock, reggae, R&B, rockabilly… Hi ha lloc per a tots. És com el Star-Club d’Hamburg on the road; un laboratori de la música. Els artistes s’inspiren els uns als altres, com ocorria a París amb els pintors impressionistes. En tota la meua vida només he conegut tres llocs que hagin generat tal família de músics: el Star-Club, el Cavern Club de Liverpool i Can Jordi”.

En aquesta publicació també al·ludia a les dificultats per a tocar a causa del citat accident: “No soc el d’abans perquè no he pogut recuperar la sensibilitat en un dit. Però em sento afortunat perquè continuo gaudint de la música i tocant a la Station. Quan em trobo decaigut, vaig el dissabte a Can Jordi i retorn a casa ple d’alegria”.

El 2023 Ingo també va crear la banda Sant Antoni Cowboyz, en la qual també estan Andy Holdstock (veu i guitarra), Thom Vos (baix) i Gori Ruiz (bateria). Amb ells va actuar a l’hospital de Can Misses el 10 juny de l’any passat, per a donar les gràcies a l’equip sanitari que el va atendre a ell i a altres membres de la banda. I amb aquesta mateixa formació va oferir el seu últim concert a Can Jordi Blues Station, el passat 5 de desembre. A més d’un artista amb un passat gloriós, era un tipus simpàtic i afectuós, que es portava bé amb tothom i que sentia autèntica devoció per la música.

Chema Pellico, un gran contrabaixista de jazz

El baixista i contrabajista Chema Pellico també era un històric dels escenaris eivissencs i en aquests últims anys vàrem poder veure’l tocar sovent amb diferents bandes i formats. El seu company més fidel era el guitarrista uruguaià Alfredo Souza, amb el qual tenia un duo instrumental anomenat Chema & Alfredo. Interpretaven clàssics de jazz gairebé tots els dimecres al bar restaurant Degustibus de Cala de Bou. A vegades es convertien en trio instrumental, amb Andreas Fernández a la bateria, anomenant-se Cooking Jazz. A més, amb Alfredo i la cantant Nita Nevermind va formar també el trio Three Dreamers, amb el qual varen estar actuant fa dos temporades. I portava molts anys formant part de la Big Band Ciutat d’Eivissa.

Chema Pellico. Foto: Joan F. Ribas

Era habitual trobar-se’l en molts escenaris del municipi, com Can Jordi, Rosana’s i Cas Costas, entre altres establiments, on acudia amb Swingmatism, el trio de swing de Cas Musicaires, al costat de Laura Marí i Alfonso Hernández Morillas, i formava part de la banda gran d’aquesta escola de música: Musicaires Swing Band. Últimament s’havia enrolat a The Ibiza Cool Jazz Orchestra, impulsada pel saxofonista Víctor Ávila i on actuen altres músics com Gustavo Gamaza, Jorge Ortiz, Naco Aschei, Guillem Nadal, Vicent Tur, Juanjo Rodríguez i Mike Alcaras. El 2023 i 2024 varen oferir un parell de recitals meravellosos a l’Auditori Caló de s’Oli. Tampoc faltava un estiu a les Jam al Sol Post des Cubells, que organitzaven Albert Oliva i Alfonso Hernández Morillas.

Chema era originari de Conca i es va formar musicalment des de molt jove. En els anys seixanta, molt influït pel rock progressiu de l’època, va ser un dels fundadors de la banda madrilenya Cerebrum, autèntica pionera del gènere, que ja el 1968 oferia versions de Ten Years After, Canned Heat i Cream, entre altres, encara que van acabar component i gravant temes propis, que mai tocaven igual perquè en els seus concerts sempre prevalia la improvisació.

Ja instal·lat a Eivissa, es va convertir també en baixista del trio que va fundar el gran pianista alemany Joachim Kühn, al costat del bateria Francisco Gori Ruiz, i varen arribar a gravar un àlbum anomenat Aventura. En les seues peripècies musicals per les Pitiüses, fins i tot va acompanyar al guitarrista Paco Fernández, creador del flamenc chill, i al dj José Padilla.

Cal destacar també l’àlbum Miracle, que va gravar al costat d’Alfredo Souza i el bateria Dani Marín Cano, i la seua participació en el disc Sudden Impact, de la saxofonista Muriel Grossmann.

En definitiva, dos grans artistes i excel·lents persones, que deixen una petjada inesborrable en la comunitat musical eivissenca. Descansin en pau.