Els músics de Sant Josep avui estan de dol i segur que més d’un brindarà aquesta nit cap a les estrelles amb una copa de brandi, en senyal de respecte i homenatge al bluesman britànic Albert Cooper. Segons ha informat el seu fill Chris a través del perfil de Facebook del seu pare fa unes hores, va morir anit després de sofrir una caiguda, als 91 anys d’edat. La primera alerta la va rebre la germana, Rosalie, per telèfon. A l’altre costat de la línia, el seu pare la va informar que estava al terra i no es podia aixecar, però la va tranquil·litzar assegurant que es trobava bé. Però quan ella va arribar a la casa, Albert ja no respirava i no es va poder fer res per salvar-li la vida.

Enrere queden actuacions memorables a Can Jordi Blues Station i a Racó Verd, on Albert va actuar en diverses ocasions al costat del seu fill Chris, un excel·lent pianista, que últimament solia acompanyar-lo en les seues escapades a Eivissa, i diversos músics de l’illa amb els quals va travar amistat, molt especialment Miquel Prats, Botja, del qual era íntim des de mitjan anys setanta. Albert destacava per la veu densa i trencada, la passió que posava en cantar, la immensa il·lusió que li feia actuar i una estètica a mig camí entre el bluesman i un personatge de western, a la qual no renunciava ni tan sols a l’estiu.

Albert Cooper va néixer a Norwich el 1933 i va començar a cantar en el cor de l’església, aficionant-se posteriorment a altres estils, com el folk, el rock i el jazz, per a decantar-se finalment pel blues, al qual dedicaria la major part de la seua vida com a artista, al costat de la seua banda. Va començar a actuar als escenaris del comtat de Norfolk als vint anys i va gravar alguns discos, editats per ell mateix amb l’objectiu de tenir material per a oferir al públic que li ho reclamava en els concerts.

Va compatibilitzar el seu treball amb altres oficis, vivint una de les èpoques més estables en fundar una empresa de disseny que es dedicava fonamentalment a crear catifes. En els 60 i 70 fins i tot va regentar el seu propi local de concerts, The Jacquard, on varen actuar artistes de la talla de Paul Simon i Sandy Denny, entre altres, i on ell també oferia concerts amb la banda.

Des del principi dels anys setanta va estiuejar a l’illa i només va deixar de fer-ho algunes temporadas, quan l’economia domèstica li ho va impedir o ja de vell, després del coronavirus. En els primers anys venia amb la seua dona, Valery, de la qual després es va separar, i amb els fills. En va tenir quatre: Saint John, Rosalie, Gemma i Chris. Solia allotjar-se en una casa llogada situada a la muntanya que hi ha darrere de l’església de Sant Josep, i el poble es va convertir en el seu domini estiuenc. Li agradava xerrar amb la gent i es sentia tan ben rebut, que per a ell les vacances a l’illa constituïen una necessitat imperiosa. Cooper va ser essencial en la vida d’alguns vesins del poble, molt especialment en la de Miquel Prats, a qui va contagiar la passió pel blues fins i tot anys abans de conèixer a Dave Jeffs, més conegut com a Blues Dave.

Albert i Miquel es varen conèixer al voltant de 1977: “Clive Crocker, l’amo de Clive’s, al port, i un soci seu havien estat fent els preparatius per a obrir un bar a s’Olivera de Can Botja, allà on ara es diu Racó Verd, i quan ja ho tenien tot llest varen haver de renunciar al projecte per una qüestió de papers o d’estrangeria. Com el local era de la família, el meu germà Juan José, Enric i Bartolo Graó, dos amics del poble, vàrem decidir obrir-lo ocasionalment a l’estiu, sense un horari fix, quan vèiem aparèixer algun autobús de turistes. Teníem un tocadiscs i només dos vinils: un dels Beatles i un altre dels Rolling Stones. Un dia ens va sentir, es va acostar a saludar-nos i ens va dir que li agradava la nostra música. Aquell estiu va tornar i ens va portar un doble àlbum de Little Walter i un altre de B. B. King. Va ser així com ens vàrem aficionar al blues i es va generar una amistat que ha durat tots aquests anys. És un dels grans culpables que em dediqués a aquest tipus de música”, apunta Miquel Botja, encara esglaiat per la notícia.

Durant anys, mentre Albert estava per l’illa, gaudia asseient-se amb Miquel i altres músics amb l’acústica i interpretar vells blues en petit comitè. Tocaven, cantaven, ell bevia brandi com un cosac i vivien sobretaules eternes. “Crec que a Eivissa es sentia estimat i ell també estimava molt a la gent. Escrivia un diari en el qual apuntava amb qui havia parlat aquest dia i quins assumptes havien tractat, i mai fallava, arribàs com arribàs a casa. Jo crec que quan a l’any següent tornava, repassava les pàgines de la temporada anterior perquè s’acordava de tot el món”, afegeix Miquel.

Amb el boom de la música en viu que va iniciar Can Jordi fa ja tres lustres, Albert Cooper va poder per fi oferir concerts a l’illa, en els quals es recolzava en Miquel i altres membres de Bluesmàfia, com Dennis Herman, Johnny Hockins o Stefano Serra, i mantenia converses amb tots els músics que se li acostaven. Després també va actuar en diverses ocasions a Racó Verd, el lloc on va començar tot, i si Bluesmàfia tenia alguna actuació a l’illa mentre ell estava de vacances, sempre acabava a l’escenari interpretant alguns temes.

A Can Jordi, on va actuar per última vegada en 2019, deixa un record inesborrable, tant per la música com per la seua personalitat i simpatia. De pas va batiar a Vicent Jordi com “The Shopkeeper”, sobrenom que se li ha quedat amb alguna variació. Li va posar perquè mai s’aclaria si calia dir-li “Vicent” o “Jordi”. Avui, com a bona part dels seus clients, no fa més que pensar en ell.

En aquests últims anys en què no va poder venir, primer per la pandèmia i després pel seu fràgil estat de salut, es passava el dia saludant als seus amics eivissencs per Facebook, afegint comentaris sobre quasevol qüestió i insistint en lo molt que trobava a faltar a Eivissa. Mai va poder complir el seu somni de portar a la seua banda de Norwich i oferir amb ella un concert a l’illa.

Albert també era escriptor de poemes i en el seu perfil de Facebook mantenia fixat un, certament trist, que, traduït, ve a dir:

“No soc el que volia ser.
Des de la vellesa observo els errors de la meua joventut i els que vindrien després.
La cançó va anar malament durant el camí.
Avui sé que no soc el que volia ser”

Descansa en pau, estimat Albert.