El dj Joan Ribas publica ‘Monstres desagraïts’, un llibre dedicat a cinquanta discos que li han canviat la vida
Amb més de 40 anys de trajectòria com a discjòquei, en els quals ha punxat a totes les discoteques d’Eivissa, Joan Ribas no sols té el do d’encendre la pista de ball, sinó que a més és una enciclopèdia musical errant. Fruit d’aquell coneixement acumulat, Ribas va començar a improvisar una secció a les xarxes socials que ell titulava “Moment Vinil”, on relatava petites històries relacionades amb els àlbums que li han impactat. L’experiència ha acabat derivant en un volum molt llaminer titulat Monstres desagraïts, que conté i tracta de desentranyar l’aura llegendària de la música dels anys 60 i 70, l’etapa mítica que ho va canviar tot.
Aquest nou llibre, que publica Finis Africae, amb il·lustracions de Isa Aguilar i fotos d’Óscar González i altres fotògrafs relacionats amb la carrera artística de Ribas, transita per la màgia de Miles Davis, l’alquímia dels Beatles, la sexualitat de James Brown, la poesia reptiliana de The Doors, les harmonies de Crosby, Still, Nash & Young i els balls marcians de David Bowie.
Però, per què defineix aquests àlbums, que tanta energia i experiències emocionals li han aportat, com a monstres desagraïts? Ribas ho resumeix nítidament al principi de la introducció: “Són monstres i són desagraïts, ens fan mal, ens enamoren, el seu desig no és tornar-nos les rialles i les llàgrimes, els les robam. No els som fidels, som els seus esclaus, i sabem que les cadenes amb què ens han lligat a la nostra memòria són de l’acer més indestructible. Potser algun dia oblidarem els seus noms, però romandrà en nosaltres l’olor de la seva música”.
Entre les seues pàgines trobam informació sorprenent, com que l’habilitat extraordinària que tenia Jimi Hendrix per tocar la guitarra estava directament relacionada amb la seva condició d’ambidextre; que la paraula ‘Funk’, que ve de la llengua kikongo, significa mala olor corporal, o que Pete Townshend va començar a destrossar guitarres als concerts dels Who, després d’emprenyar-se perquè el públic d’un local londinenc s’en va riure d’ell en trencar maldestrament el claviller de la seva guitarra perquè el sostre de l’escenari era molt baix.
Ribas, que sens dubte ha afrontat una important labor de documentació, sumada a totes les dades i anècdotes que emmagatzema a la memòria, descriu la intrahistoria d’aquests 50 àlbums, començant pel Kind of Blue de Miles Davis (1959) i acabant amb el Rock’nRoll Animal de Lou Reed (1974). Al llarg del viatge, compara la vida del mateix Reed amb la Divina Comèdia de Dante Alighieri i únicament rescata un disc espanyol, El Patio, de Triana, perquè els productors hispans dels anys setanta, empesos pels segells discogràfics, es van obstinar en convertir-ho tot en música lleugera, matant l’escassa rebel·lia que encara quedava dels seixanta i convertint-la en una paròdia sentimental amb reminiscències beatlelianes.
El llibre, en tot cas, està concebut per a addictes a la música, que a l’illa abunden, i il·luminarà més d’una polèmica entre els lectors que s’entretinguin entre les seves pàgines amb certa profunditat. Les sessions de Joan Ribas ja constituïen un llegat per a molts aficionats i a elles ara es suma aquest volum tan sorprenent, vast i enginyós. Efectivament, com diu a la portada, aquestes cinquanta històries ens empenyen a estimar encara més a la música.
La presentació del llibre té lloc aquest divendres, 1 d’abril, a les 20 hores, al Teatro Ibiza (C/ Carles III, 24 – Eivissa). Serà a càrrec de Toni Ruiz, amb la participació de Carlos López Seguí, Juan Suárez i Jordi Carreras, a més de l’autor.