Inoblidable la jornada viscuda ahir a l’Auditori Caló de s’Oli, amb motiu de la celebració del III Sooul Food Fest. El recinte de Cala de Bou es va omplir de gom a gom per a rebre una dosi d’autèntic blues tradicional de Chicago, de la mà de tota una llegenda d’aquesta ciutat: el cantant Willie Buck, que va acabar ovacionat per un públic absolutament enamorat d’aquest tipus de música, que, a tenor del viscut, té molts més adeptes a l’illa del que caldria suposar.

L’esdeveniment, després de les proves de so realitzades al matí, que van transcórrer sense contratemps, es va desenvolupar amb una puntualitat gairebé britànica, arrencant al voltant de les 12,30 hores amb el discjòquei habitual d’aquest festival, Betterman DJ, que va oferir una selecció adequada al tipus de públic i als gèneres musicals de l’Amèrica meridional que caracteritzen aquesta jornada. A poc a poc va anar arribant un públic d’allò més eclèctic, format sobretot per aficionats locals al blues, però també per curiosos i turistes que, ja des de primera hora, atrets per les proves de so, es van acostar per a interessar-se pel que anava a succeir allí.

The Station Hollers. Foto: Joan F. Ribas

Mentre el gumbo, plat típic de Louisiana que estava previst servir-se en finalitzar el primer concert, anava fent-se a foc lent, pujava a l’escenari la primera de les dos bandes de la tarda: The Station Hollers, grup de música meridional que quan sona li aporta la sensació al públic d’estar escoltant a quatre treballador d’Arkansas relaxant-se amb uns blues sota el porxet del graner, després d’una dura jornada en el camp.

La banda va néixer a Can Jordi Blues Station, com indica el seu nom, The Station Hollers, que significa una cosa així com els badralanis de l’estació. La formen Soulman Sal, també cantant i guitarrista d’Uncle Sal; Dennis Herman, de The Moonshine Band, Bluesmàfia i Cotton Cactus, que toca el dobro; Ferran Nogués, veu i guitarra, també membre d’Uncle Sal i amb una sòlida carrera en solitari, i P. J. González, de Cotton Cactus, a la bateria.

Els quatre van oferir una lliçó magistral dels diferents estils americans, des de folk al blues, passant pel country o el bluegrass, i van deixar al públic amb suficients ganes de més, com perquè no marxés ningú d’allí.

Quan van acabar, després d’atendre les peticions de més del públic malgrat haver actuat sota un sol de justícia, Betterman DJ va tornar als plats, mentre la gent ja degustava el gumbo popular preparat per Aitor ‘Blue Lehendakari’, armonicista i xef per afició, que es surt el mateix amb la cuina criolla que amb la fabada asturiana, encara que hagi de preparar-los per a una multitud. El plat va quedar d’escàndol, segons van coincidir nombrosos comensals. Es van servir al voltant de dues-centes racions, més o menys els mateixos plats que van vendre les dos food trucks que es van sumar a l’esdeveniment. La parada de venda de vinils, en col·laboració amb l’Associació Retro, també va ser un èxit i molts assistents es van acabar marxant amb algun LP sota el braç.

Willie Buck. Foto: Joan F. Ribas

Sense temps de fer la digestió, sobre les 16 hores, va sortir a l’escenari la banda de Willie Buck, formada per quatre músics d’excepció: el guitarrista José Luis Pardo, director de l’Escola de Blues de Madrid i un habitual del circuit nacional; Tota Blues (Flavio Rigatozzo), un armonicista de primera establert a Barcelona, que també freqüenta festivals i sales de tot el país; el baixista Ernesto Larcher, procedent de Madrid, que ja ha actuat moltes vegades amb els dos anteriors i també amb Willie Buck, i el bateria local David Barona, que sempre posa la percussió als millors músics de blues que apareixen per l’illa i que en bona part aterren aquí per ell.

La banda es va marcar dos temes en solitari, fins que en els primers compassos del tercer el gran Willie Buck va pujar a l’escenari i va fer una demostració de perquè li diuen “llegenda”. Malgrat els seus 86 anys, la veu conserva tota la força i transmet aquesta autenticitat que només algú que s’ha criat en una ciutat anomenada Houston, en el cor de Mississipí, amb un ministre de l’església com a pare que cantava góspel des del púlpit, pot fer.

Willie va oferir grans clàssics del blues, homenatjant a Muddy Waters i reivindicant el seu origen de carrer, de quan tocava per unes monedes en el Maxwell Street Market de Chicago, ciutat a la qual es va traslladar amb només 17 anys per a fer carrera com a cantant de blues i on ha acabat fent la seua vida, al costat de la seua esposa, amb la qual es va casar als 23 anys, i els seus set fills (dos bessons homes i cinc noies). Willie va oferir un repertori absolutament impagable, que va delectar als aficionats, que van acabar corejant el seu nom enfront de l’escenari, com a agraïment a l’espectacle que acabaven de viure.

Va ser, en definitiva, una jornada gloriosa d’un festival que que ja s’ha conformat com un dels més originals de l’illa i que, per segon any, després de la visita de Greg Izor en l’edició de 2022, ha aconseguit portar a dos autèntiques figures nord-americanes del blues. Cal recordar que el certamen l’organitzen l’Ajuntament de Sant Josep i l’Associació Cultural Great River Road, amb l’objectiu de donar a conèixer l’intens vincle existent entre cuina i cultura musical. Es va emmarcar en les festes de Cala de Bou i Port des Torrent 2023.

A continuació, una galeria de fotos de Joan F. Ribas: